La utilitat de la ciència

La utilitat de la ciència es podria mesurar de dues maneres; a) segons la utilitat que li atorguen els individus que la generen i apliquen, o b) segons la utilitat o funcionalitat final en els humans. Però com explicaré no existeix una utilitat final, i doncs el “a” és la utilitat i el “b” (com que no és la utilitat i en són conseqüències) és l’impacte;

a) La ciència s’ha fet al llarg de la història amb l’objectiu de complir uns interessos, siguin l’interès d’uns científics d’entendre la realitat, siguin aquests la generació o la legitimació d’un poder. La generació aplicant la ciència a la guerra (poder bèl·lic) i en la indústria (poder econòmic). I la legitimació mostrant la ciència com a realitat absoluta irrefutable i justificant el propi poder en aquestes realitats.

En aquest primer punt de vista la utilitat és en el sentit que la ciència compleix els objectius de les persones que la generen, defensen i la posen en pràctica, i doncs és més útil quant més compleix i fa assolir els propòsits pels que la varen plantejar.

b) L’acumulació de coneixement al llarg de la història va precisar haver-lo d’endreçar i de validar, i doncs construir un mètode científic per a organitzar-lo. Això ha permés una acumulació enorme (encara que unidireccional) que ha canviat totes les estructures de la societat. Ha creat una nova realitat (humana) i unes noves necessitats que a la seva vegada precisen de la ciència per a ser satisfetes.

No hi ha en aquest sentit cap utilitat, doncs la ciència s’ha format per interessos molt concrets que han afectat globalment. No hi havia uns objectius inicials plantejats com a motiu de fer ciència i doncs les seves conseqüències no poden ser considerades com a útils. Quelcom és útil quan produeix profit, comoditat, fruit o interès, i doncs aquestes característiques les comprenem mitjançant el seu contrari; quan es desconeix quelcom (i no és un objectiu, que seria el punt “a”) no es troba en falta. Si ve donat hom ho aprofita, i quan s’hi acostuma ho troba en falta, és llavors i sols llavors quan ho considera profitós i còmode.

Finalment l’augment de necessitats creades ha causat un trencament dels límits ecològics dels animals humans, així que els humans tenim tres opcions 1) hem de renunciar a les necessitats creades, i doncs no profitós i incòmode, 2) hem de mantenir una desigualtat en que occident siguem els pocs que cobrim les necessitats creades per nosaltres en tot el món o 3) desapareixem com a espècie.

I doncs des d’aquesta segona perspectiva l’evolució del coneixement científic ha estat no útil sinó contraproduent.

Creure i partir de la base que l’evolució (cultural en aquest cas) és positiva, bona i útil (perquè és irremeiable i part de la nostra natura) s’equivoquen pel fet que l’evolució és casual i aleatòria segons circumstàncies, i no seria la primera vegada que la pròpia evolució concreta d’una espècie li genera perjudicis. Konrad Lorenz descriu com en la evolució del faisà mascle les seves ales eren cada vegada més grans perquè quant més enormes excitaven més a la faisana (i doncs procreava més), aquest fet l’ha portat a no poder volar. Heinroth va apuntar la gran frase “Después de las alas del faisán el producto más idiota de la selección intraespecífica es el ritmo de trabajo del hombre civilizado occidental”.

El Conte de la Lletera

Gairebé tothom coneix el conte de la lletera, explica com una mossa porta llet al cap (per exemple un brik) i que tota feliç va caminant cap al mercat per un camí de carro pensant en que farà amb la llet;

-“ La vendré i amb els diners compraré un cabàs d’ous, amb el que n’obtindré cent pollastres, que podré canviar per un porc, que engreixarà i amb els diners que n’obtingui compraré una vaca i un toro.”

I tot d’una, brincant d’alegria PLOF. Se li cau la llet al terra. I doncs al terra també se li cauen tots els seus desitjos i esperances.

Val, d’acord, això és cert, però ara ja t’explico jo una història més certa.

Hi havia una vegada una mossa que anava per un camí de carro cap al mercat amb llet al cap (tan se val com, posem una galleda), i doncs anava pensant en el que en farà quan arribi al mercat.

“Quan arribi al mercat vendre la llet, però potser em donen pocs diners, però bueno, potser em donen algo per a comprar uns ous... i dels ous hem sortirà algun pollet, això clar si estan be els ous, que si em timen i no en surt res de la llet sols en trauré una truita... si el pollet creix el puc vendre, però segur que veuen que és escarransit i amb el que hem donen no puc comprar ni un got de llet...”

“...he de vigilar les passes perquè no me’n caigui ni una gota... passa a passa, lentament... però si... amb el sol que està caient la llet es farà malbé i no en trauré res! he de córrer doncs.....”

PATAPUM. A prendre pel cul la llet. No ha perdut ni l’esperança perquè no en tenia. No li ha ensenyat res perquè es dóna les culpes a ella mateixa, i creu que es desgraciada per naturalesa i per culpa seva.

A les dues lleteres els passa el mateix, i doncs, i cert! les dues lleteres són desgraciades, però quina d’elles no ho serà?

La primera lletera perdrà dos, cinc o vint vegades la llet pel camí, però l’aconseguirà portar al mercat. I en el mercat qui sap si ho intentarà cincuanta, setanta o dues-centes vegades, però si manté l’actitud aconseguirà canviar-la per la vaca i el toro. La segona lletera qui sap si arribarà al mercat alguna vegada, el ben segur és que si hi arriba la vendrà pensant en el poc que rebrà i no en traurà pas res, ni tant sols n’obtindrà una satisfacció i ni tant sols farà un somriure.

Diuen que hem de mirar la vida segons el que nosaltres li donem i mai segons el que ella ens aporta, (i no perquè sigui així estrictament la vida no és plana i es pot mirar des de molts punts de vista diferents), perquè el fet de mirar-la des d’aquest angle és l’única manera d’apreciar el que rebem, el que tenim i el que tindrem.

Teoria de la cooperació i el conflicte

Objectiu: Superar el dilema cooperacionisme (Durkheim) vs. conflictivisme (Marx) que és el que defineix les dues postures bàsiques existents en la humanitat que per irrefutables (no es neguen entre elles, i les dues són vàlides i coherents) cal superar perquè generen fermes postures contraposades dificilment salvables en la resolució de conflictes. Com ja he explicat en el post anterior sobre aquest tema, es poden explicar i analitzar (per tant entendre i solucionar) tots els conflictes existents a partir de l'anàlisi del domini i la subordinació. Totes les actituds i accions (no les persones) es poden definir segons dominants i subordinades, segons emisió o recepció i segons si són positives o negatives. Això dóna 8 actituds que pot realitzar l'individu o la part (l' equip), que són 16 actituds a contraposar en una relació humana, i que definiran si la relació serà de cooperació o de conflicte, en quin sentit, quina, com i si funcionarà. Hi ha gent que li agrada la tranquilitat i gent que li agraden els esports de risc, i una cosa no és millor o pitjor que l'altre a menys que un estigui obligat a fer justament el contrari.

		emissió	recepció
domini	+	protegir (de+)1	permetre que t’admirin (dr+)2	+
	-	imposar (de-)3	permetre que se’t sotmetin (dr-)4	-
subordinació	+	admirar (se+)5	permetre que et protegeixin (sr+)6	+
	-	sotmetre’s (se-)7	permetre que t’imposin (sr-)8	-

L'actitud dominant comprén a nivell positiu com a emisió la voluntat de protecció de l'altre part(1) i com a recepció el fet de permetre que l'altra part admiri i aprengui d'ella (2). A nivell negatiu comprén com a emisió la voluntat d'imposició i de subordinar forçosament l'altre part (3) i com a recepció el fet d'acceptar i deixar que l'altra part se li sotmeti absolutament a la seva voluntat (4). L'actitud subordinada comprén a nivell positiu com a emisió la voluntat d'admirar i aprendre de l'altre part (5) i com a recepció permetre i voler protecció (6). A nivell negatiu com a emissió és sotmetre's incondicionalment a la voluntat de l'altre part (7) i respecte la recepció permetre i acceptar les imposicions de l'altre (8). El fet positiu i negatiu no és segons voluntat, ja que aquesta pot ser obligada, és segons standards objectivables històrics. El negatiu és l'egoisme entés com a voluntat de benefici propi tot i dany d'altri, el positiu l'altruisme entés com a voluntat de benefici d'altri tot i dany propi. On el dany previst és entés com a creure que afectarà negativament al receptor (egoista) i creure que afectarà negativament al propi emisor (altruista) i negativament referit a les escales de valors suposades o propies respectivament. La compatibilitat (divergència en el domini/subordinació) relativa explica els grups socials i les relacions personals, mostra la cooperació, i la no compatibilitat (la semblança en els papers confluents) explica els conflictes que es generen. La utilització dels negatius generen més negatius i la dels positius també però en menys mesura. Els negatius són la causa font dels conflictes. La compatibilitat absoluta entre tots els paràmetres dóna la pau, tant si és positiu el domini (1+6+) com negatiu ( 3-8-) , i aquest és el motiu pel que la pau no existeix realment si no hi ha justicia (que vol dir que s'utilitzen els negatius) i si hi ha imposició, és sols aparent. La pau necessària ha de ser la compatibilitat 1+6+/5+2+, que és la confluència i cooperació absoluta, que no generaria conflicte. Les persones que anomenem bones i que més apreciem són les que compleixen el paper el màxim invers al propi, o el mateix però en una altra direcció (externa al grup, per exemple) o moment històric (per exemple admirar un personatge històric que en moment actual seria competència), perquè sino serien dolentes. Les persones que anomenem dolentes són les que ens fan la competència amb el nostre paper, no pas les antagòniques (que dominen o es subordinen), amb les que podriem confluir de forma absoluta. Confluir amb l'aparent antagonista forma part de l'amor romàntic. Els conflictes intrapartidaris són més cruels en aquest sentit. És més enemic qui s'atorga el mateix paper que qui et vol destruïr, perquè el primer posa més en perill la identitat. Genera l'enveja, el rencor i l'odi. L'agressió i la violència es dóna quan hi ha incompatibilitat entre postures, i més d'una pretén ser dominant o una a la que volen subordinar no vol ser dominada. Quan totes les postures són subordinades, la relació es caracterítza per la incompetència i la inutilitat. El conflicte entre elles és si tenen la voluntat de subordinar-se a la mateixa postura dominant. A nivell personal permet definir l'amor, la violència de genere i el propi patriarcat i el romanticisme i els conflictes personals entre familiars, amics, L'amor romàntic és teoricament el domini i subordinació positiu en els seus màxims límits, atorgat milimètricament segons gènere. L'amor real, l'estima, és el compliment dels quatre paràmetres de forma positiva en les dues direccions, segons cada actitud però totes elles, els dos es protegeixen, s'admiren, i deixen ser protegits per l'altre, i això pot ser amor absolut i amb una petita divergència es pot convertir en odi. El patriarcat defineix socialment l'home amb uns papers que ha d'assolir per la força perquè els té socialment imposats. Això explica la violència de genere en que si l'home no veu que se li sobordina la dona perquè ella no se sent protegida per ell, ell utilitzarà la força per a sentir-se dominant, que és el paper que socialment ha de complir per ser un home. El comunisme s'equivoca perquè hi ha actituds que pretenen subordinar-se voluntariament, i no per imposició ni obligació. L'anarquisme s'equivoca pel mateix que el comunisme i en que no tota jerarquia és autoritària. I els dos en que no és el domini el que genera desigualtat social, és la imposició. El capitalisme i les dretes s'equivoquen en dues coses, en valorar de la mateixa forma els dos tipus de domini, i al veure que la naturalesa humana és jeràrquica creure que per estar satisfets ells han de ser a dalt i que per a aconseguir-ho és legítim imposar-se. Conclusions: 1) La confluencia absoluta i la pau aparent amaga unes imposicions. Sols si és positiva hi ha cooperació real. 2) El conflicte és el trencament de l'establert i són disrupcions que permeten l'emacipació dels oprimits, que són els que també volen dominar o els que no volen subordinar-se, però no imposats. 3)La socialització ens atorga uns papers que defineixen les nostres actituds, que a la vegada definiran els conflictes que tindrem al llarg de la nostra vida. 4) Ni el domini ni la subordinació és negativa per ella mateixa, forma part de la naturalesa dels essers vius (critica al comunisme i anarquisme) ni és positiva si és impositiva (critica al liberalisme). Totes les teories s'equivoquen en el fet de considerar que tota subordinació és menys vàlida que tot domini, i que tota subordinació és unicament consequència de qui vol dominar.

Visca Bolonya!

Bolonya és una ciutat al nord d'Italia que es caracteritza per tenir una cuina excepcional, una arquitectura històrica, la universitat més antiga del món, i per la resistencia comunista que van defensar els partisans en contra el feixisme durant la segona Guerra Mundial.

Poc te a veure la ciutat i els seus 400.000 habitants amb les injúries contra aquest nom que s'estan duent a terme arreu d'Europa i especialment que estem duent a terme a les universitats Catalanes. Aquesta criminalització indirecta degrada el nostre coneixement de la ciutat a la salsa i a la queixa. Conscient que de forma immerescuda i amb la ignorància com a únic motiu de ser així, els dedico a tots els seus habitants aquesta introducció. D'alguna forma s'hauria d'evitar categoritzar amb formes ideologicament insultants els indrets, i en aquest sentit tot el suport a l'insultat poble d'Ermua, les criminalitzades Açores, i a l'ignorat Kyoto. Visca Bolonya! El Pla Bolonya és un conjunt de mesures a ser aplicades per un munt de països per a formar el que ha de ser l'Espai Europeu d'Ensenyament Superior. Centenars d'estudiants estem tancats a les nostres facultats per evitar la seva implantació. I el màxim de fàcil i simple et mostraré perquè hi estem en contra. El Pla Bolonya és un mecanisme neoliberal o capitalista, això vol dir que parteix de la idea que la legitimitat de poder és definida per qui té més força en la competència entre empreses privades. Aquest pla s'imposa des de sectors estratègics que cerquen mantenir la competència econòmica i el predomini econòmic mundial d'occident, i això vol dir basicament mantenir la diferencia entre aquest primer i aquell tercer món, altrament dit desigualtat. Els governants han convençut a les dretes, i també a les esquerres institucionals que han de tenir por a no disposar de cada vegada més per a consumir, encara que sigui a condició sine qua non de robar cada vegada més a altres indrets del planeta i d'explotar-ne els seus habitants. Creuen que això és el que ens satisfà als habitants occidentals, sens dubte s'equivoquen i ens amarguen la vida perquè ens fan sentir egoistes, que és el que científicament ens fa més infeliços (per a viure tranquils necessitem ser ignorants o altruistes). Com que es gasten masses diners nostres (impostos) en defensa d'aquest model polític i econòmic (en armament el doble que en universitats), no donen suficient a les universitats per a que ens ensenyin als estudiants, i fan el Pla Bolonya que permet a les empreses privades subvencionar les carreres universitaries (les llicenciatures, que el Pla anomena graus, que duren 3 o 4 anys), i banalitza el títol de grau afegint els postgraus (1 any de durada) i els masters (2 anys de durada), imprescindibles per a poder treballar, pero a pagar de la butxaca de cadascú els 2000 i 4000 euros que costen respectivament, generant diferencies socials entre qui s'ho pot permetre i qui no. Aquestes empreses, com que paguen reclamen una compensació, que és poder decidir quin ensenyament els és més útil per a utilitzar els estudiants per a treballar en la direcció que elles volen. Així doncs menys inversió estatal genera més productivitat empresarial. D'aquesta manera si els títols sols són útils per a treballar en empreses, i no per a aprendre conèixer i innovar, les carreres que "no generen treball", (que vol dir que no produeixen diners), deixen de ser necessàries per la inutilitat del seu títol. Llavors les empreses no hi tenen interés i per tant no hi inverteixen, l'Estat tampoc perquè signa per Bolonya i doncs sense recursos ni reconeixement finalment perden qualitat i poden desapareixer. Però això tampoc és innocent ni contraproduent per les pretensions neoliberals, també va a favor d'aquest: a l'Estat capitalista i a Europa li va perfecte que desapareguin els coneixements socials no-productius, perquè, com jo en aquest escrit, som molts els que ho utilitzem en contra el propi sistema que ens els ha donat. Sense aquests coneixements no es pot questionar el que apliquen, ben sabut és que la ignorancia és el poder de l'Estat, perquè d'aquesta forma ningú el questiona i això li atorga estabilitat al poder. Saben be que a menys sociologia, història, filosofia, filologies, psicologia, ciencies polítiques i antropologia més impunitat, i nosaltres sabem be que ens és imprescindible per a generar discurs per a rebutjar les seves imposicions. Fins ara ens ho han donat i ho analitzen com a error, perquè els posa en perill. En resum, el pla bolonya es ben rodó per a l'estat capitalista, i es pot resumir com "a menys inversió estatal en educació universitària, més inversió empresarial amb la consequent productivitat per el conseguent augment del poder occidental, que finalment atorga més estabilitat i impunitat al poder estatal pel no questionament per ignorància".

Per això hem de dir que no al pla que li diuen Bolonya, ens l'han imposat perque saben que si pregunten els respondrem això. Si per força el volen aplicar, amb la raó i amb la força ho evitarem.

Si ens trobéssim de passada

Si algun dia et trobo de passada,

si no et fes cas company,

alegrete'n si et giro la mirada,

doncs no és per no veure't, ni per plany,

serà per mirar més enllà de la barricada

observant l'enemic i l'emboscada

per evitar-te qualsevol dany.

Si trobant-me de passada

no responc, no és per l'època de l'any

que em notes fred com una pedregada,

soc jo, i mai per la humitat de l'estany

que ofuscat, intento que estigues abrigada,

i pensant en això soc tant capsigrany

que no caic en fer-te una abraçada.

Si et pensessis de passada

que amb estratègia i afany

premedito el fred i la mirada,

doncs no caiguéssis en parany,

tota persona és prou assenyada

per saber que la propia punyalada

mai és fruit del propi engany.

Si company clandestina és la mirada,

tant la d'ara com d'antany,

tant se val si ve ofuscada

o sembla d'odi un bon bany,

doncs sincera és, si tot i ser amagada,

és a tu a qui va enfocada

t'ho creguis o no enguany.

Individu inspirat per Pere Quart